diumenge, 6 de maig de 2012

Lloguer de joguines

PIKATOY, vol fer arribar a les vostres llars il·lusió i diversió tot l’any a un preu raonable. El principal objectiu és que tots/es els/les nens/es tinguin accés a una major varietat de joguines de gran qualitat, que els proporcionen la major quantitat possible d’oportunitats de joc. PIKATOY és l’alternativa perfecta al consumisme irracional i ajuda a fomentar actituds més responsables i solidàries. T’ofereix comoditat, economia i la possibitat de desenvolupar conductes respectuoses amb el medi ambient.

PIKATOY és:

1. PRÀCTIC: La seva casa ja no serà el magatzem dels estris dels seus fills, sinó l’espai ideal on gaudir-los.
2. ECONÒMIC: Joguines sempre noves per menys diners i específicament adaptats a les necessitats de pares i fills.
3. HIGIÈNIC: Abans de ser enviats a casa, les joguines són desinfectats amb un producte antibacterià i innocu pels nens.
4. ECOLÒGIC: S’aprofita tota la vida útil dels productes i, a més, porten el seu propi sistema d’embalatge.
La idea que ho promou és: “Si em canso ràpid perquè creixo ràpid, dóna’m en cada moment el que necessito”.


Font: http://pikatoy.com/ 

dijous, 3 de maig de 2012

Donar de mamar...


Mirant per la xarxa he trobat aquest article... M'ha semblat interessant.

LA TÉCNICA, importada de África, es muy sencilla aunque dolorosa: dos meses antes de empezar a dar el pecho, la mujer se estimula a diario con un succionador.

Carmela Baeza y Luis Ruiz, pediatra y ex coordinador nacional de Lactancia, son los únicos médicos españoles que se atreven a practicar esta técnica. El importó la idea de Burkina Faso y Alemania, lugares donde es relativamente habitual aplicárselo a madres adoptivas o, incluso, abuelas que han de hacerse cargo de sus nietos. "Pero en nuestro país la ignorancia de que esto es posible da lugar a comentarios, incluso en el mismo ámbito médico, de que lo que proponemos es una bobada, una tontería".

Ruiz empezó en Barcelona, donde no ha visto más de una docena de casos. "Yo comencé a hacerlo en Madrid tras recibir a una paciente de Luis hace unos años", explica Baeza, consultora certificada en lactancia materna.
"La primera inducción que realicé fue en una mujer que había sufrido una histerectomía (extirpación del útero). Tenía tantas ganas de ser madre que se fue a EE UU para que implantaran a una madre de alquiler un óvulo suyo fecundado por su marido. Nada más nacer su hija la puso al pecho y la amamantó. Después sólo han pasado por mi consulta dos más, ambas de madres que están en proceso de adopción en China. Las dos tienen ya leche".


MÉTODO POCO CONOCIDO
"Antes de ir a Etiopía a adoptar a Martha contacté con grupos de lactancia y con comadronas. Pero aunque todos me decían que era posible y me animaban a intentarlo, nadie sabía cómo hacerlo y no conocían a ninguna madre que me pudiera contar su experiencia", cuenta Esther, una mamá catalana que adoptó a Martha hace ya tres años después de haber tenido dos hijos biológicos: Pol y Ona.
"La inducción a la lactancia se hace en mujeres que nunca han amamantado (incluso que nunca han parido) o en aquellas que, habiendo dado de mamar a algún niño, llevan un año sin hacerlo", explica Baeza. Es un procedimiento con una tasa de éxito muy alta: hay estadísticas estadounidenses que señalan que el 36% de las mujeres que lo intentan, a los dos meses, están alimentando al niño sólo y exclusivamente con su leche. El resto, el 64%, produce leche, pero ha de complementar la alimentación del bebé con biberones. ¿El problema? Es duro, muy duro. Físicamente exige la estimulación del pecho de la mujer con un inductor cada tres horas durante mucho tiempo (un mínimo de dos meses, y más si la madre no ha parido nunca).

PEOR PSICOLÓGICAMENTE
Psicológicamente es aún peor: "Lo que resulta más duro de la inducción es la espera, en la que hay que dar mucho apoyo psicológico a la madre. Las mamás que quieren adoptar empiezan con la técnica y no saben si el bebé va a llegar en cuatro meses, nueve meses o en dos años", explica Baeza.
Incluso cuando llega el bebé, la técnica exige concentración exclusiva de la madre: "Aunque enseguida tuve algo de leche, no pude alimentar a Martha hasta superar el miedo a perderla. La niña llegó con desnutrición, bajo peso y problemas respiratorios. Pasó una semana en la UCI y todo eso me bloqueó. Otras madres se sacaron leche materna para que se la pudiera dar a Martha o incluso le dieron directamente de su pecho. Fue un acto de amor y de solidaridad que nunca olvidaremos", recuerda Esther.
Luego está el tema de la edad del niño... "Cuando adoptamos no sabíamos la edad que iba a tener Martha. Sólo nos dijeron que de cero a tres años, como a la mayoría de los papás adoptivos", explica Martha. Si te asignan un niño mayor de seis ó siete meses, puede haber perdido el reflejo de succión, por lo que todos los esfuerzos serán en vano: nunca conseguirá amamantarlo.

"Pero la lactancia es mucho más que alimentación", explica Esther. "Es, sobre todo, comunicación madre-hijo y contacto piel con piel. Una forma de recibir y de transmitir amor y seguridad en un lenguaje que los bebés captan a la perfección. Sería un grave error valorar el éxito de mi experiencia con Martha sólo en función de la cantidad de leche que he generado. Incluso sin tener ni una gota de leche es bueno ofrecer el pecho y el contacto de la piel materna a cualquier bebé, adoptado o biológico. Pero es que, además, como mamá adoptiva, creo que la lactancia materna es especialmente importante para los niños y niñas adoptados porque ya han vivido anteriormente el proceso de pérdida de la madre y tienen una especial necesidad de rehacer ese vínculo. El primer día que me quedé a solas con Martha, en el orfanato, le ofrecí el pecho. Fue algo instintivo. Ella me miró con sus grandes ojos y se enganchó. Fue un sentimiento de emoción muy profundo, como si las dos fuéramos conscientes de que se estaba iniciando el vínculo". Y hasta ahora. Esther y Martha han mantenido esta unión tres años. ¿Algún problema en medio? Ninguno, sólo, a veces, la incomprensión de la gente. "Si las lactancias largas en bebés biológicos ya son cuestionadas habitualmente, para mucha gente amamantar a un bebé adoptado raya en la brujería".

dilluns, 30 d’abril de 2012

Per quatre cantonades de no res...

Segurament molts de vosaltres ja el coneixeu... Per qui no, us convido a fer-hi un cop d'ull.

Cuadradito quiere jugar en casa de sus amigos Redonditos, pero no pasa por la puerta porque… ¡La puerta es redonda como sus amigos! «¡Tendremos que recortarte las esquinas!», le dicen los redonditos. «¡Oh, no! –dice Cuadradito– ¡Me dolería mucho!» ¿Qué podemos hacer? Cuadradito es diferente. Nunca será redondo.

El conte parla de l'amistat i de la diversitat.



dijous, 26 d’abril de 2012

Avui, per ella

Quan vam decidir que era el moment per ser pares i per tant adoptar ens vam plantejar com dir-ho.  Ens havíem de casar perquè la sol·licitud ho requeria… Ostres, se’ns girava feina: Anunciar que ens casàvem i que volíem ser pares.  Això volia dir: anunciar-ho a la família propera, llunyana i amics. Per nosaltres el casament no era el més important, ho hem viscut com un tràmit per poder adoptar. Evidentment hi ha alguna cosa que ha canviat.  Ara quan parlo de l’Arnau m’omplo la boca quan dic que és el meu home i m’encanta!  

Així que el passat agost ens vam començar a moure per preparar els papers del casament. L’idea principal era no dir-ho a ningú i anunciar-ho quan ho tinguéssim fet... però quan vam anar a l’Ajuntament ens van dir: Senyors, qui seran els testimonis? Upppps! Així que ho vam dir a pares i a germans.

El dia 28 d’octubre ens casava el nostre cunyat a l’Ajuntament del seu poble i sense tenir-ho preparat va ser un casament a mini escala. Amb ram, vel i corbata inclosa, obra dels nostres nebots que volien veure els tiets mudats...  L’endemà mateix ho vam anunciar  a tiets, cosins i amics. Durant aquest temps hem pogut veure reaccions de tot: de sorpresa, d’alegria,  d’il·lusió... i d’altres no tan esperades.

I és amb les primeres amb les que em quedo...

A tu amiga, que el moment en què t’ho vaig explicar et vas emocionar, et vas il·lusionar...

A tu, que estàs pendent i vius el nostre procés.

A tu, que aviat et veurem vestida de núvia.

A tu, amb qui em sento tanquil·la i relaxada.

A tu, amb qui comparteixo les ganes de formar una família.

Per aquests moments i pels que vindran d’ara en endavant... Gràcies.


  

dilluns, 23 d’abril de 2012

Sant Jordi 2012

Diada de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa. I és que és un dia que m'encanta. Els carrers estan plens de parades de roses i de gent que fulleja muntanyes i muntanyes de llibres. Avui a la tarda, sortint de treballar, hem anat a passejar. Hem passat per davant d'una parada de Comerç just i hem comprat el primer llibre del primer Sant Jordi com a pares en espera.

Atrapeu la meva cabra! de Polly Alakija. Intermón Oxfam.

L'Ayoka ha de vigilar la cabra que té a casa seva... però tot d'una la cabra ja no hi és! Els nens i nenes riuran de valent quan acompanyin a l'Ayoka pels carrers de la ciutat i s'adonin de l'embolic que la fugida de la cabra ha provocat a les parades del mercat.

 

Feliç Sant Jordi

dimarts, 10 d’abril de 2012

El viatge de la Maria

 

Es podria dir que l’autisme és un trastorn del desenvolupament general dels nens que afecta a la socialització, la comunicació, la manera d’expressar emocions entre d'altres. Sovint aquests infants i les seves famílies són poc compreses per la societat i és per això que sovint són necessàries campanyes de sensibilització i normalització. Us adjunto un curt produït per la Fundació Organe, realitzat per Miquel Gallardo, pare d’una nena amb autisme.

 

Segons Miguel Gallardo, la idea era "intentar meterme en el mundo de María e intentar comprender y visualizar las cosas que perturban a María de nuestro mundo, las cosas que le gustan, las que le hacen sonreir y un pequeño trozito de su planeta tal como yo lo imagino, de una manera fluida, divertida y comprensible incluso para el público que no conoce este trastorno."

 

dilluns, 9 d’abril de 2012

Pluja de desitjos

I és que tenia pendent una entrada amb tots els desitjos que ens han arribat...

 

Desig nº2

Ens l'envien l'Ana y en José des de Logroño. Ens ha agradat molt la tela d'estrelletes i el seu escrit. Gràcies nois!





Desig nº3

Ens arriba des de Galicia. Ens l'envia la Lídia i en Nano. Ens ha emocionat l'escrit i ens ha agradat molt la divertida tela d'una vaca. Genial! Gràcies! http://esperaetiope.blogspot.com.es/

 

 

Desig nº 4

La Raquel y en José Andrés del bloc http://ragoas.blogspot.com.es/ens fan arribar aquesta preciosa tela ratllada y aquest bonic missatge pel nostre petit/a. Gràcies!



Desig nº5

Aquest simpàtic elefant ens l'envien la Cris i en Toni de http://adoptareenelsalvador.blogspot.com.es/. Gràcies pels consells i pels bons desitjos.









Uns desitjos molt especials... Desig nº6 i nº7

I és que ens arriben dels nostres nebots en G i la J i dels seus papis. Ens han fet emocionar i molt, ells formen una part molt important en les nostres vides. Un petonet guapos i gràcies pel suport rebut!


dimecres, 28 de març de 2012

Fins al cim!

I és que hi ha dies de pujada.... D'aquelles pujades tan dures que no pots, que t'ofegues... Però que entre esbufec i esbufec hi ha alguna cosa a dins teu que et diu: vosaltres podeu.
Tenim clar que arribarem al cim costi el que costi!

dimecres, 7 de març de 2012

Dona'ls un estiu!



Des de l’Associació Blessla ( http://www.blessla.es/) s’està preparant el programa d’estiu per 19 nens i nenes d’orfenats de Nigèria. Estan buscant famílies per ells. Si podeu o sabeu d’algun interessat de donar-los una llar el mes juliol o agost (no està clar encara) no dubteu en contactar amb l’Associació Blessla. Únicament s’haurà d’abonar el cost del vol.

dilluns, 5 de març de 2012

Los "Patitos feos" de Boris Cyrulnik

Aquesta ha estat la nostra última adquisició.  Tot i que a l’hora de llegir-lo se m’ha fet una mica feixuc, cal dir que és interessant.
L’autor pretén donar un missatge d’esperança dient que cap ferida del passat és irreversible.  Al llarg del llibre explica que si el nen/a ha patit maltractaments, aquest, pot arribar a superar el trauma i no té perquè convertir-se en un adult fracassat.

Apareix el concepte de resiliència amb diferents exemples que el propi autor ha pogut viure des de la pròpia persona i des de pacients de la seva consulta. El llibre en tot moment pretén explicar que una infància infeliç no determina la vida.

"Una infancia traumática no determina el resto de nuestra vida. Los niños sometidos a malos tratos y abusos, a guerras, terremotos, pueden llevar una vida normal gracias a los vínculos que tienen con el mundo y consigo mismos, una especie de reserva biopsi­quica que les permite sacar fuerzas de flaqueza. Esa capacidad de hacer frente a una experiencia traumática e incluso extraer beneficios de ello, se denomina RESILIENCIA.”

divendres, 24 de febrer de 2012

Black Music Festival



Salt, Girona i altres localitats de la província, acolliran un altre any, una cita indispensable pels amants de la música negra.  
El cartell de Black Music Festival recull propostes que van des del blues,  rhythm’n’blues, hip hop, soul, reggae, ska, funk...
Al Black Music Festival no és només hi trobareu concerts sinó que hi ha una sèrie d'activitats paral·leles relacionades amb el món de la música negra. Totes aquestes activitats estan orientades a que el públic pugui participar del festival de diferent manera.


Us adjunto la pàgina web http://www.blackmusicfestival.com/


dijous, 23 de febrer de 2012

Desig nº1

El primer desig ens arriba des d'Ibiza. Ens l'envia la Manoli del bloc http://tequeremoshastalaluna.blogspot.com/.

Ens ha fet molta il·lusió! Has estat la primera! La tela molt xula i divertida!

Gràcies a tots dos!
Una abraçada


dissabte, 18 de febrer de 2012

La manta dels 100 desitjos

Bai Jia Bei (la manta dels 100 desitjos) és una antiga tradició del Nord de la Xina amb la que es celebra l’arribada d’un nou fill/a. La manta es fa unint els retalls de la tela que els familiars i amics envien juntament amb una targeta amb un desig pel petit/a. Cada trosset de la manta representa els bons desitjos pel nen/a. Diuen que és una manera perquè l’espera no es faci gaire llarga...
Així que ens hem animat a començar-la!
Algunes instruccions:
  •  Tela: Ha de ser de cotó (25cm x 25cm).
  • Targetes amb el desig: Al vostre gust! Ens encantaran! Cal que a la targeta i hagi un tros de tela enganxat. Així quan ho mirem ho podrem identificar amb la manta.
  •  No us descuideu de posar el nom, nom del bloc…

    Ens fa molta il·lusió començar la manta amb tots els desitjos de familiars, amics, companys de viatge…

    Gràcies i una abraçada!


    Si voleu col·laborar ens podeu enviar un mail a: retratdefamilia@gmail.com i us passarem la nostra adreça.

divendres, 17 de febrer de 2012

Recomanacions...

I és que aquests dies ens fem un fart de llegir llibres i llibres... Estem en mig procés d’idoneïtat. Porto uns dies de nervis, cada vegada que s’acosta la següent entrevista se’m fa un nus a l’estómac i descobreixo uns nervis molt i molt estranys.  Tal i com deia una amiga descobriràs molts tipus de nervis en aquest procés. No sabria dir-vos com ens va, de moment hem fet dues entrevistes , una d’elles la visita a casa. Suposo que a mesura que vagin passant els dies seré més conscient de com va. Ara la pròxima la setmana que ve.
Doncs el què us deia, aquests dies va de lectures. Us en recomano algunes i us adjunto les sinopsis:
ADOPCIÓ I VINCLE FAMILIAR
“Este trabajo pretende ayudar a entender las reacciones y sentimientos del niño adoptado: las huellas que le han podido dejar sus experiencias previas a la adopción (como la pérdida de sus progenitores, la vida en el orfanato, etc.), la adaptación a su nueva familia y entorno, los interrogantes acerca de sus orígenes, las etapas de su crecimiento y adolescencia, así como su escolarización.
Uno de los objetivos es proporcionar una herramienta que ayude a los padres a orientarse en el trato cotidiano con su hijo y favorecer así una sana vinculación familiar..”

LA AVENTURA DE CONVERTIRSE EN FAMILIA
“ Desde los retos que implica la llegada de un nuevo hijo al hogar hasta cómo hablarle de su adopción y de sus orígenes. Con un estilo claro y ameno, este libro responde a muchas de las dudas y temores a los que se enfrentan aquellas personas que han optado por la adopción como modo de formar o ampliar su familia. Una hoja de ruta con innumerables consejos y sugerencias prácticas en la que los padres encontrarán una ayuda valiosísima en esta apasionante aventura de convertirse en familia.”

Próxima lectura: Los patitos feos de Boris Cyrulnik. Us dic el què... Alguna altra recomanació? 

Una abraçada

dilluns, 30 de gener de 2012

El món seria...







El món seria més feliç 
si tots fossim amics.
Jugar tots junts, cantar tots junts,
seria divertit

El món seria molt millor
si no tinguéssim por
si sense demanar perdó
poguéssim ser com som.

El món seria més humà
si tots fóssim germans
si ens agafessim de les mans
com mai ho hem fet abans.

En un altre món
és el món que volem
és el món que volem
en un altre món...

Una abraçada

Avui és el dia escolar de la No-violència i la Pau. Les escoles de tot el món celebren aquest dia amb diferents actes.
L'objectiu és sensibilitzar que la pau és molt més que l'absència de guerres i baralles, així com conèixer persones que lluiten per la pau i la justícia al món i com els petits conflictes del dia dia es poden solucionar pacíficament i dialogant.

dissabte, 28 de gener de 2012

Premi!!!

Hem rebut el nostre primer premi! M’ha fet molta il·lusió.  El premi es diu gràcies per la teva amistat i ens l'ha concedit l’Ester de "En un bosque de"… Gràcies xula! ;)
S'han de contestar unes preguntes, som-hi doncs…
1)    Escull un moment de la teva vida molt important, només un…

Buff!!! N’hi ha molts. Des del dia que vaig conèixer a l’Arnau, el dia que van néixer els meus nebots, el dia que vam entregar la sol·licitud d’adopció... La vida està plena d’aquells petits moments que et fan feliç!

2)    Quin lloc del món t’agradaria visitar i no coneixes?

N’hi ha tants que m’agradaria visitar: Tailàndia, l’Índia, Brasil, qualsevol país Africà... Sempre estem disposats a conèixer nous països. Però sobretot m’agradaria conèixer el país d’origen del nostre fill/a.

3)    Fes un menú amb el teu menjar preferit. 1er plat, 2n plat i postres.

1er: Amanida. Viuria d’amanides! M’encanten!
2n: La fideuà de la meva mare
Postres: No sóc massa de postres, però el couland de xocolata m’encanta.

4)    Quin seria el teu treball perfecte o professió sense pensar en el sou?

Ser mestra és el que més m’agrada, i em costa pensar amb alguna altra professió. M’agrada molt tot el món del disseny d’interiors, potser tiraria per aquí...

5)    Recordes quan i perquè has rigut per última vegada? Explica-ho si ho recordes.

Amb les pallassades de l’Arnau.


Ara tinc feina a concedir el premi. Som-hi !
  • A mis 29
  • Tot just comencem a caminar cap a Rússia
  • Espera etiopie 
  • Un viatge diferent, l’adopció
  • Etiopia nos espera

Una abraçada!!!  

diumenge, 8 de gener de 2012

Als núvols...

A mitjans de desembre vam fer les reunions de grup (curs) amb els psicòlegs de l’ICIF. El  divendres tot el dia i dissabte mig dia. Va ser molt intens, vam conèixer companys/es de viatge i sobretot ens va servir per reafirmar la nostra decisió.

Volem ser pares adoptius!

Vam sortir d’allà amb moltes ganes de començar tot el procés. En tot moment ens vam “empapar” de les paraules dels psicòlegs, dels fantàstics moments viscuts en aquelles quatre parets amb aquelles famílies amb qui compartim el desig de ser pares. Fantàstic! Si per nosaltres hagués estat hauríem fet dos dies més.

Sabem que no serà un camí de roses, en som conscients, però el nostre desig, les ganes i la il·lusió hi són presents, en tot moment.  

Han passat les festes, tornem a la realitat i baixem dels núvols. Hem paït tota la informació i hem fet els deures que ens han donat.  Ara, a finals de gener tenim la primera entrevista i l’esperem amb ganes, amb moltes ganes.

dimarts, 3 de gener de 2012

Hola, Namaste, Hello, Ciao, As-salaam-aleykum, Kaixo, Nĭ Hăo, Chao, Jambo, Mambo...

Així d'internacionals obrim el nostre blog tal i com vam fer el dia 4 de novembre quan vam anar a presentar la nostra sol·licitud d'adopció internacional. Contents i nerviosos aquell matí vam anar a portar tota la paperassa que se'ns demanava. Va ser el primer pas oficial cap al nostre fill/a, però que ràpid i que fred va ser tot. No sé què ens esperàvem (tot i que una companya de viatge ens va avisar), amb 5 minuts ens van tenir llestos!  Ara sí, ja podíem dir que estàvem oficialment en espera.

Després de tant i tant temps somiant amb el nostre desig de ser pares per fi estem totalment immersos en aquest camí, que nosaltres considerem com a únic.

Així que benvinguts i benvingudes en aquest nou camí!