Avui, per ella

Quan vam decidir que era el moment per ser pares i per tant adoptar ens vam plantejar com dir-ho.  Ens havíem de casar perquè la sol·licitud ho requeria… Ostres, se’ns girava feina: Anunciar que ens casàvem i que volíem ser pares.  Això volia dir: anunciar-ho a la família propera, llunyana i amics. Per nosaltres el casament no era el més important, ho hem viscut com un tràmit per poder adoptar. Evidentment hi ha alguna cosa que ha canviat.  Ara quan parlo de l’Arnau m’omplo la boca quan dic que és el meu home i m’encanta!  

Així que el passat agost ens vam començar a moure per preparar els papers del casament. L’idea principal era no dir-ho a ningú i anunciar-ho quan ho tinguéssim fet... però quan vam anar a l’Ajuntament ens van dir: Senyors, qui seran els testimonis? Upppps! Així que ho vam dir a pares i a germans.

El dia 28 d’octubre ens casava el nostre cunyat a l’Ajuntament del seu poble i sense tenir-ho preparat va ser un casament a mini escala. Amb ram, vel i corbata inclosa, obra dels nostres nebots que volien veure els tiets mudats...  L’endemà mateix ho vam anunciar  a tiets, cosins i amics. Durant aquest temps hem pogut veure reaccions de tot: de sorpresa, d’alegria,  d’il·lusió... i d’altres no tan esperades.

I és amb les primeres amb les que em quedo...

A tu amiga, que el moment en què t’ho vaig explicar et vas emocionar, et vas il·lusionar...

A tu, que estàs pendent i vius el nostre procés.

A tu, que aviat et veurem vestida de núvia.

A tu, amb qui em sento tanquil·la i relaxada.

A tu, amb qui comparteixo les ganes de formar una família.

Per aquests moments i pels que vindran d’ara en endavant... Gràcies.