Segurament molts de vosaltres ja el coneixeu... Per qui no, us convido a fer-hi un cop d'ull.
Cuadradito quiere jugar en casa de sus amigos Redonditos, pero no pasa por la puerta porque… ¡La puerta es redonda como sus amigos! «¡Tendremos que recortarte las esquinas!», le dicen los redonditos. «¡Oh, no! –dice Cuadradito– ¡Me dolería mucho!» ¿Qué podemos hacer? Cuadradito es diferente. Nunca será redondo.
Quan vam decidir que era el moment per ser pares i per tant adoptar ens vam plantejar com dir-ho.Ens havíem de casar perquè la sol·licitud ho requeria… Ostres, se’ns girava feina: Anunciar que ens casàvem i que volíem ser pares.Això volia dir: anunciar-ho a la família propera, llunyana i amics. Per nosaltres el casament no era el més important, ho hem viscut com un tràmit per poder adoptar. Evidentment hi ha alguna cosa que ha canviat.Ara quan parlo de l’Arnau m’omplo la boca quan dic que és el meu home i m’encanta!
Així que el passat agost ens vam començar a moure per preparar els papers del casament. L’idea principal era no dir-ho a ningú i anunciar-ho quan ho tinguéssim fet... però quan vam anar a l’Ajuntament ens van dir: Senyors, qui seran els testimonis? Upppps! Així que ho vam dir a pares i a germans.
El dia 28 d’octubre ens casava el nostre cunyat a l’Ajuntament del seu poble i sense tenir-ho preparat va ser un casament a mini escala. Amb ram, vel i corbata inclosa, obra dels nostres nebots que volien veure els tiets mudats... L’endemà mateix ho vam anunciar a tiets, cosins i amics. Durant aquest temps hem pogut veure reaccions de tot: de sorpresa, d’alegria,d’il·lusió... i d’altres no tan esperades.
I és amb les primeres amb les que em quedo...
A tu amiga, que el moment en què t’ho vaig explicar et vas emocionar, et vas il·lusionar...
A tu, que estàs pendent i vius el nostre procés.
A tu, que aviat et veurem vestida de núvia.
A tu, amb qui em sento tanquil·la i relaxada.
A tu, amb qui comparteixo les ganes de formar una família.
Per aquests moments i pels que vindran d’ara en endavant... Gràcies.
Diada de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa. I és que és un dia que m'encanta. Els carrers estan plens de parades de roses i de gent que fulleja muntanyes i muntanyes de llibres. Avui a la tarda, sortint de treballar, hem anat a passejar. Hem passat per davant d'una parada de Comerç just i hem comprat el primer llibre del primer Sant Jordi com a pares en espera.
Atrapeu la meva cabra! de Polly Alakija. Intermón Oxfam.
L'Ayoka ha de vigilar la cabra que té a casa seva... però tot d'una la cabra ja no hi és! Els nens i nenes riuran de valent quan acompanyin a l'Ayoka pels carrers de la ciutat i s'adonin de l'embolic que la fugida de la cabra ha provocat a les parades del mercat.
Es podria dir que l’autisme és un trastorn del desenvolupament general dels nens que afecta a la socialització, la comunicació, la manera d’expressar emocions entre d'altres. Sovint aquests infants i les seves famílies són poc compreses per la societat i és per això que sovint són necessàries campanyes de sensibilització i normalització. Us adjunto un curt produït per la Fundació Organe, realitzat per Miquel Gallardo, pare d’una nena amb autisme.
Segons Miguel Gallardo, la idea era "intentar meterme en el mundo de María e intentar comprender y visualizar las cosas que perturban a María de nuestro mundo, las cosas que le gustan, las que le hacen sonreir y un pequeño trozito de su planeta tal como yo lo imagino, de una manera fluida, divertida y comprensible incluso para el público que no conoce este trastorno."
I és que tenia pendent una entrada amb tots els desitjos que ens han arribat...
Desig nº2
Ens l'envien l'Ana y en José des de Logroño. Ens ha agradat molt la tela d'estrelletes i el seu escrit. Gràcies nois!
Desig nº3
Ens arriba des de Galicia. Ens l'envia la Lídia i en Nano. Ens ha emocionat l'escrit i ens ha agradat molt la divertida tela d'una vaca. Genial! Gràcies! http://esperaetiope.blogspot.com.es/
Desig nº 4
La Raquel y en José Andrés del bloc http://ragoas.blogspot.com.es/ens fan arribar aquesta preciosa tela ratllada y aquest bonic missatge pel nostre petit/a. Gràcies!
I és que ens arriben dels nostres nebots en G i la J i dels seus papis. Ens han fet emocionar i molt, ells formen una part molt important en les nostres vides. Un petonet guapos i gràcies pel suport rebut!
Quan vam decidir que era el moment per ser pares i per tant adoptar ens vam plantejar com dir-ho. Ens havíem de casar perquè la sol·licitud ho requeria… Ostres, se’ns girava feina: Anunciar que ens casàvem i que volíem ser pares. Això volia dir: anunciar-ho a la família propera, llunyana i amics. Per nosaltres el casament no era el més important, ho hem viscut com un tràmit per poder adoptar. Evidentment hi ha alguna cosa que ha canviat. Ara quan parlo de l’Arnau m’omplo la boca quan dic que és el meu home i m’encanta! 
