Un any i mig...

I ha passat el temps... més d'un any des de l'última entrada. No sabria dir si ha passat lent o ràpid, però ha passat. Ha estat un any dur,  ple d’oscil·lacions, de pujades i baixades a tots els nivells.  En el seu moment em trobava sense ganes d’escriure al blog, no sabia què escriure, què dir del nostre procés...

En teoria el procés d’idoneïtat dura aproximadament mig any, el nostre ha durat  un any i mig. Des d’un inici hem pensat que el millor que podíem fer era ser sincers, anar amb la veritat per endavant. Sabíem que no érem el perfil de família adoptiva. Tot i que ens van avisar,  volíem un procés transparent i clar. Però hem vist que  amb tanta claredat de vegades t’encalles, t’ensopegues i caus.

Durant aquest temps ens hem sentit molt recolzats per família i amics. Hem fet un treball tant a nivell individual com de parella. Hem avançat en el nostre procés, hem suat aquesta idoneïtat. Ara ja som idonis i estem molt contents,  però no deixa d’haver-hi un regust amarg. Suposo que d’aquí un temps podrem veure les coses d’una altra manera.  Ens agradaria haver viscut aquest procés d’una altra manera, però cal mirar endavant.

A finals d’abril érem idonis. I ara què? Veient el panorama actual ens quedaven poques opcions. De pressa i corrents vam entregar els papers per adoptar al nostre fill/a a Colòmbia ja que a partir del mes de juliol aquest país  ja no accepta nous expedients. Va ser una cursa contra rellotge... però al final vam arribar a temps.

Ara després de tot, comencem a assaborir que JA SOM FUTURS PAPES ADOPTIUS!

4 cèntims després d’estar més d’un any i mig

sense escriure...