dimecres, 31 de juliol del 2013

El cazo de Lorenzo

La M, una mare de l'escola que treballo, ens va venir a explicar un conte als nens i nenes de la classe, la classe del seu fill, un nen amb síndorme d'Asperger. Em va semblar una molt bona iniciativa i la veritat és que l'experiència va valdre molt la pena. 

Aquesta n'és la presentació: "Con palabras simples y unas ilustraciones tiernas y divertidas, la autora recrea el día a día de un niño diferente: sus dificultades, sus cualidades, los obstáculos que tiene que afrontar...
El cazo de Lorenzo llena un vacío, conmueve al lector, sea cual fuera su edad.
Pero lo que más llama la atención es la sencillez del dibujo y del concepto.A partir de los 6 años.
Un cuento metafórico para hablar de las diferencias a los más pequeños. La superación de un niño con dificultades para sobrellevar el día a día. Libro recomendado por FEAPS (Confederación Española de Organizaciones en Favor de las Personas con Retraso Mental)".




dilluns, 22 de juliol del 2013

Un any i mig...

I ha passat el temps... més d'un any des de l'última entrada. No sabria dir si ha passat lent o ràpid, però ha passat. Ha estat un any dur,  ple d’oscil·lacions, de pujades i baixades a tots els nivells.  En el seu moment em trobava sense ganes d’escriure al blog, no sabia què escriure, què dir del nostre procés...

En teoria el procés d’idoneïtat dura aproximadament mig any, el nostre ha durat  un any i mig. Des d’un inici hem pensat que el millor que podíem fer era ser sincers, anar amb la veritat per endavant. Sabíem que no érem el perfil de família adoptiva. Tot i que ens van avisar,  volíem un procés transparent i clar. Però hem vist que  amb tanta claredat de vegades t’encalles, t’ensopegues i caus.

Durant aquest temps ens hem sentit molt recolzats per família i amics. Hem fet un treball tant a nivell individual com de parella. Hem avançat en el nostre procés, hem suat aquesta idoneïtat. Ara ja som idonis i estem molt contents,  però no deixa d’haver-hi un regust amarg. Suposo que d’aquí un temps podrem veure les coses d’una altra manera.  Ens agradaria haver viscut aquest procés d’una altra manera, però cal mirar endavant.


A finals d’abril érem idonis. I ara què? Veient el panorama actual ens quedaven poques opcions. De pressa i corrents vam entregar els papers per adoptar al nostre fill/a a Colòmbia ja que a partir del mes de juliol aquest país  ja no accepta nous expedients. Va ser una cursa contra rellotge... però al final vam arribar a temps.

Ara després de tot, comencem a assaborir que JA SOM FUTURS PAPES ADOPTIUS!


4 cèntims després d’estar més d’un any i mig
sense escriure...